Carta a al presidente de la Generalitat Valenciana
En valencià a continuación del texto en castellano
SIMAP quiere transmitir al máximo responsable del Consell de la Generalitat, Molt Honorable Senyor Ximo Puig, lo que nos han expresado las compañeras y compañeros, profesionales sanitarios y trabajadores de la sanidad: estamos hartos de esta falta continua de respeto, de sensibilidad y de apoyo, después de dos años de pandemia.
Para ello, va a remitir el siguiente texto al President de la Generalitat.
No ha sido suficiente que no escatimáramos esfuerzos y sacrificios para cuidar de nuestros conciudadanos, doblando turnos, suprimiendo días libres y vacaciones, arriesgándonos al contagio en los peores momentos cuando no existían vacunas y siendo conscientes la gravedad de la enfermedad, contagiándonos, contagiando a nuestros familiares y allegados, enfermando y algunos muriendo.
No ha sido suficiente que, al intentar minimizar el riesgo a nuestras familias, tuviéramos que cambiar de domicilio, trasladarnos a hoteles o alquilar apartamentos para evitar más sufrimiento.
No ha sido suficiente en los primeros meses comprobar con impotencia como morían nuestros pacientes, asumiendo exhaustos esa imposibilidad e incluso el terror existencial al que debíamos dejar en nuestra sombra.
No ha sido suficiente tener que escuchar que nos contagiamos porque somos unos festeros.
No ha sido suficiente comprobar que cuando la vacunación se ha hecho extensiva, pero con una importante presencia del virus hemos sido los últimos a considerar, como personas y trabajadores sanitarios, ya que lo importante era mantener la economía. Parece que debíamos ser capaces de asumir todo cuando los centros sanitarios estaban desbordados, se reducían los tiempos mínimos de descanso, se prolongaban las jornadas más allá de lo que las personas pueden soportar y la fatiga y el estrés afectaban a todo el personal sin excepción y, en cambio, los centros comerciales y los restaurantes estaban llenos, sin que las autoridades tomaran ninguna medida para paliar el aumento exponencial de los contagios y la grave repercusión en la organización sanitaria y en la atención a todos los pacientes, Covid-19 y no Covid-19.
Y así podíamos seguir.
No es sólo constituye un agravio la sospecha generalizada de robo de material sanitario que expresa el texto del recurso. Es un acto de crueldad. Y utilizar ese argumento demuestra el valor que tenemos para nuestros gestores y gestoras sanitarias, más allá de las palabras que quedan muy lejos de lo que los hechos y actuaciones reflejan. Y no sólo para los servicios jurídicos que hayan elaborado esa demanda, sino para los responsables de la asistencia, planificación sanitaria y recursos humanos, que han permitido esa argumentación, cuando no la hayan alentado.
En aquellos tiempos de pesadilla, con grave riesgo para nuestra salud y sufrimiento real, se nos obligó a reutilizar el escaso material que disponíamos. Por ejemplo, una mascarilla quirúrgica semanal, sabiendo que superábamos la vida útil de estas, apenas cuatro horas, y que el efecto protector de estos EPI contra el virus era escaso. No fue la Administración la que aportó soluciones para paliar esta grave situación. Lo que sí tuvimos fue la solidaridad de muchos compañeros/as, ciudadanos, empresarios y profesionales cercanos que aportaron su imaginación, creatividad y esfuerzo para ayudar a defendernos ante el virus. Confeccionamos mascarillas, EPIs, gorros, pantallas, con todo lo que encontraban o encontrábamos a mano. Talleres especializados en plásticos nos fabricaron artilugios para intentar que, al menos, tuviéremos un mínimo grado de protección.
Señor Puig: miren estas fotos. Recuerde cómo estábamos. Agotados, con miedo, pero acudiendo día a día al trabajo, en nuestro puesto de trabajo, sin abandonarlo y aportando esperanza a una población desnortada, sin pensar en nuestras dudas y temores.
Fue una situación sobrevenida, sí, pero no nos protegieron.
Utilizar el argumento de que todos y todas fuimos sospechosos de robo de material, motivado además por un pánico descontrolado, es lo que faltaba para que los profesionales sanitarios perdamos la poca confianza que nos quedaba en estos individuos e individuas que nos dirigen. Ya se sospechaba por el tono de sus escritos y sus acciones, transmitiendo la sensación de que somos culpables.
No nos acusen de ladrones, que es la injuria que nos faltaba, cuando son ustedes los que no actuaron como debieron, sin suministrar los equipos necesarios para proteger nuestra salud, como la ley les obliga y cómo ahora les está señalando la justicia.
No somos culpables de nada, somos las víctimas de su falta de implicación en asegurar la disponibilidad de medios para protegernos.
Versió en valencià
No ens acusen de lladres de EPIs i màscares, és la injúria que ens faltava
Carta a a el president de la Generalitat Valenciana
SIMAP vol transmetre al màxim responsable del Consell de la Generalitat , Molt Honorable Senyor Ximo Puig, la qual cosa ens han expressat les companyes i companys, professionals sanitaris i treballadors de la sanitat: estem farts d’aquesta falta contínua de respecte, de sensibilitat i de suport, després de dos anys de pandèmia.
Per a això, remetrà el següent text al President de la Generalitat.
No ha sigut suficient que no escatimàrem esforços i sacrificis per a cuidar dels nostres conciutadans, doblegant torns, suprimint dies lliures i vacances, arriscant-nos al contagi en els pitjors moments quan no existien vacunes i sent conscients la gravetat de la malaltia, contagiant-nos, contagiant als nostres familiars i afins, emmalaltint i alguns morint.
No ha sigut suficient que, en intentar minimitzar el risc a les nostres famílies, haguérem de canviar de domicili, traslladar-nos a hotels o llogar apartaments per a evitar més sofriment.
No ha sigut suficient en els primers mesos comprovar amb impotència com morien els nostres pacients, assumint exhaustos aqueixa impossibilitat i fins i tot el terror existencial al qual havíem de deixar en la nostra ombra.
No ha sigut suficient haver de sentir que ens contagiem perquè som uns festers.
No ha sigut suficient comprovar que quan la vacunació s’ha fet extensiva, però amb una important presència del virus hem sigut els últims a considerar, com a persones i treballadors sanitaris, ja que l’important era mantindre l’economia. Sembla que havíem de ser capaços d’assumir tot quan els centres sanitaris estaven desbordats, es reduïen els temps mínims de descans, es prolongaven les jornades més enllà del que les persones poden suportar i la fatiga i l’estrés afectaven a tot el personal sense excepció i, en canvi, els centres comercials i els restaurants estaven plens, sense que les autoritats prengueren cap mesura per a pal·liar l’augment exponencial dels contagis i la greu repercussió en l’organització sanitària i en l’atenció a tots els pacients, Covid-19 i no Covid-19.
I així podíem seguir.
No és només constitueix un greuge la sospita generalitzada de robatori de material sanitari que expressa el text del recurs. És un acte de crueltat. I utilitzar aqueix argument demostra el valor que tenim per als nostres gestors i gestores sanitàries, més enllà de les paraules que queden molt lluny del que els fets i actuacions reflecteixen. I no sols per als serveis jurídics que hagen elaborat aqueixa demanda, sinó per als responsables de l’assistència, planificació sanitària i recursos humans, que han permés aqueixa argumentació, quan no l’hagen encoratjada.
En aquells temps de malson, amb greu risc per a la nostra salut i sofriment real, se’ns va obligar a reutilitzar l’escàs material que disposàvem. Per exemple, una màscara quirúrgica setmanal, sabent que superàvem la vida útil d’aquestes, a penes quatre hores, i que l’efecte protector d’aquests EPI contra el virus era escàs. No va ser l’Administració la que va aportar solucions per a pal·liar aquesta greu situació. El que sí que vam tindre va ser la solidaritat de molts companys/as, ciutadans, empresaris i professionals pròxims que van aportar la seua imaginació, creativitat i esforç per a ajudar a defensar-nos davant el virus. Confeccionem màscares, EPIs, capells, pantalles, amb tot el que trobaven o trobàvem a mà. Tallers especialitzats en plàstics ens van fabricar artefactes per a intentar que, almenys, tinguérem un mínim grau de protecció.
Senyor Puig: miren aquestes fotos. Recorde com estàvem. Esgotats, amb por, però acudint dia a dia al treball, en el nostre lloc de treball, sense abandonar-lo i aportant esperança a una població desnortada, sense pensar en els nostres dubtes i temors.
Va ser una situació sobrevinguda, sí, però no ens van protegir.
Utilitzar l’argument que tots i totes vam ser sospitosos de robatori de material, motivat a més per un pànic descontrolat, és el que faltava perquè els professionals sanitaris perdem la poca confiança que ens quedava en aquests individus i indivídues que ens dirigeixen. Ja se sospitava pel to dels seus escrits i les seues accions, transmetent la sensació que som culpables.
No ens acusen de lladres, que és la injúria que ens faltava, quan són vostés els que no van actuar com van deure, sense subministrar els equips necessaris per a protegir la nostra salut, com la llei els obliga i com ara els està assenyalant la justícia.
No som culpables de res, som les víctimes de la seua falta d’implicació a assegurar la disponibilitat de mitjans per a protegir-nos.